.

Pongo algo que escribí ayer y tengo en el tablón del tuenti, que me gusta como quedó. 

Per molt que ho penses, el cristall d'un autobús no et proporciona intimitat ni anonimat. 

Tanmateix, tots, alguna vegada, hem mirat cap a l'exterior com si fós la primera o l'última vegada que vegem aqueixa vista, sense pensar que algú podia estar veient-nos.

Avui m'ha passat a mi. I allí, enmig del meu embovament mirant l'infinit, una maneta m'ha saludat. Una mà de l'exterior em saludava, sí. A mi.
Irremediablement, un somriure s'ha pintat en la meua cara i els meus dits s'han mogut, com per art de màgia, per dir "adéu".

I ara escric, mentre recorde tantes coses d'aquests anys. Cinc, per a ser exactes. Tantes vivències, somnis perduts, apostes guanyades, trocets de mi repartits pel món.

Gràcies a totes aquelles manetes que, a través d'un cristall o sense ell, han sabut donar-me el que necessitava, i fer-me el camí més agradable. Gràcies.